Hem de llegir la Bíblia que Jesús llegia

L’Antic Testament sempre ha estat un blanc fàcil pels crítics del cristianisme. A primera vista, els seus codis morals severs i normes culturals mil·lenàries avui en dia ens semblen, en el millor dels casos, obsolets, i en el pitjor, bàrbars. Si bé no estem dient res de nou, recentment això ha portat a crides cada cop més fortes a minimitzar la seva importància; per exemple, quan el prominent pastor Andy Stanley va suggerir, l’any 2018, que els cristians havien de «desenganxar» l’Antic Testament de la seva teologia. Però molts experts bíblics en discrepen. Aquí presentem la primera part d’una sèrie de sis assajos escrits per un grup representatiu de destacats acadèmics que fan una revisió del lloc que ha d’ocupar el «Primer Testament» en la fe cristiana contemporània. —Els Editors

Ja en el segon segle del Senyor, el gran heretge Marció va insistir en aquesta qüestió i va arribar a la conclusió que l’Antic Testament gairebé no oferia res al cristianisme. Va ser excomunicat per causa de les seves opinions. Al segle XX, els nazis van aconseguir eliminar l’Antic Testament de la fe cristiana amb un èxit remarcable; innombrables «cristians alemanys» van seguir-ne l’exemple—amb conseqüències horribles—. Més recentment, predicadors que van des de congregacions petites fins a megaesglésies amb diferents seus lluiten amb la qüestió de què fer amb l’Antic Testament. Molts fan allò que més bonament poden, però molts d’altres es queden curts. Alguns no veuen cap altra sortida endavant, més enllà de «desenganxar» els dos testaments que trobem a la Bíblia cristiana.

Totes aquestes dificultats amb l’Antic Testament són lamentables, ja que totes les pàgines del Nou Testament depenen del primer—moltíssim, gairebé de forma exclusiva—. El primer versicle de l’Evangeli de Mateu n’és un exemple clar: «Llibre de la genealogia de Jesucrist, fill de David, fill d’Abraham». Sense l’Antic Testament els lectors no tenen ni idea de què significa «Crist» (a «Jesucrist»), qui són David i Abraham, o quina és la relació entre tots aquests personatges. El text original encara ens dóna més informació: «Llibre de la genealogia» és biblos geneseos en grec: una al·lusió força òbvia al llibre del Gènesi.

Però la dependència del Nou Testament respecte de l’Antic va més enllà de mera informació: en alguns passatges, el Nou Testament suggereix que l’Antic Testament és, en si, del tot suficient per a un coneixement salvífic de Déu. Considerem la paràbola de Jesús sobre l’home ric i Llàtzer (Lluc 16:19-31), en què Abraham informa l’home ric que ningú tornarà d’entre els morts per avisar els seus germans rebels, ja que «Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti» (v. 31).

Texts com el de Mateu 1 o Lluc 16 es poden trobar arreu del Nou Testament, i sens dubte donen lloc a afirmacions benintencionades com: «No es pot entendre el Nou Testament sense l’Antic Testament», o seguint l’adagi de Sant Agustí: «El Nou Testament jeu amagat en l’Antic, l’Antic Testament és revelat en el Nou». No hi ha res intrínsecament erroni en aquestes veritats manifestes, però semblen pràcticament inútils a l’hora de resoldre definitivament el problema, ja que, de fet, molts cristians segueixen fent-se preguntes sobre l’Antic Testament d’una manera en què, senzillament, no ho fan (ni mai ho faran) sobre el Nou Testament. Per tant, la pregunta continua en peu: «Què ofereix l’Antic Testament al cristianisme, avui en dia?».

La meva resposta és: Molt. Potser tot.

Hi ha, almenys, quatre dons o regals significants que l’Antic Testament pot oferir a la fe cristiana. Si bé aquests dons no són exclusius de l’Antic Testament, tanmateix sí que són molt més presents en l’Antic que en el Nou, i per tant constitueixen aspectes molt valuosos de tot allò que Déu ens aconsella.

Honestedat

L’Antic Testament és sincer, profundament sincer. Aquesta sinceritat impressionant, de vegades fins i tot desagradable, de l’Antic Testament, amb freqüència ofèn les sensibilitats modernes. Pensem, per exemple, en els sentiments despietats contra els enemics que es troben en diversos salms, fins i tot en el tan benvolgut Salm 139. Aquest és el salm preferit de la meva sogra (excepte els versicles del 19 al 22). Però aquesta honestedat és un do, no quelcom que ens hagi d’alarmar. Si nosaltres mateixos som sincers, hem d’admetre que, ocasionalment, hem pensat o desitjat coses similars contra els nostres enemics—i no sempre en pregària! Durant segles ha estat aquesta extraordinària honestedat dels salms, especialment en els moments difícils, el que els ha fet tan populars.

Però no es tracta només dels salms; tot l’Antic Testament és honest d’una manera que, sent francs, molts cristians no ho són. Arribats a aquest punt, hom pensa en les històries sobre la desobediència i el pecat d’Israel. Sovint, aquestes històries són l’excusa perfecta per fer homilies moralitzants, i fins i tot per al menyspreu cristià de l’Antic Testament (i de l’Israel bíblic). Però cal recordar que aquests relats es conserven a l’Antic Testament només en virtut de la seva franquesa. Els cristians només coneixen aquests relats perquè Israel va ser prou honest per transmetre’ls. L’honestedat respecte al pecat i al patiment són dues de les moltes maneres en què l’Antic Testament és un exemple de com ser honest davant Déu i del món, i de com ser honest pel que fa a Déu i el món. La història d’Israel no és més plena de fracassos que la de l’església, que també està marcada amb errors atroços. La història d’Israel és plena d’honestedat. Això és un do a imitar.

Poesia

No resulta sorprenent que un llibre tan honest com l’Antic Testament sigui abundant en poesia, ja que, com diu Garrison Keillor, els bons poemes són importants perquè «ofereixen un relat més veritable que el que normalment ens arriba». Un terç sencer, potser més fins i tot, de l’Antic Testament és en forma poètica. Comparem això amb el Nou Testament, que ens ofereix molt poca poesia. A més, el poc contingut en forma poètica que hi trobem—particularment a l'Apocalipsi—es basa, generalment, en el llenguatge i simbolisme de l’Antic Testament.

La poesia de l’Antic Testament viu especialment en els salms, però també en els profetes que cercaven (citant a Mark Twain) la «paraula escaient» en comptes de «la paraula gairebé escaient», «ja que aquesta és la diferència entre el llamp i la lluerna». Mentre que els salms ens ofereixen poesia de lloança i de patiment en la pregària, els profetes ens ofereixen poesia que és la «Paraula del Senyor» mateixa.

Tal com la pluja i la neu

cauen del cel i no hi tornen,

sinó que amaren la terra

i la fecunden,

i la fan germinar

fins que dóna llavor als sembradors

i pa per a aliment,

així serà la paraula

que surt dels meus llavis:

no tornarà a mi infecunda.

Realitzarà el que jo volia,

complirà la missió

que jo li havia confiat.

(Isaïes 55:10-11)

La poesia és un element clau d’altres llibres també, on esdevé un mitjà ideal per tractar temes com la saviesa per viure (Proverbis), el patiment (Job), la mort (Eclesiastès) i fins i tot l’amor i el sexe (Càntic dels Càntics). Però els temes que l’Antic Testament tracta a través de la poesia no estan limitats a aquesta llista; com tampoc l’ús del llenguatge poètic queda restringit als llibres esmentats. Allà on es trobi, la poesia sembla ser la primera preferència quan el tema a tractar és delicat; i... què podria ser més difícil de tractar que Déu, i que els camins de Déu en aquest món?

Parlant del llenguatge metafòric agosarat de l’Antic Testament, Walter Brueggemann va escriure que «cap llenguatge senzill mai podrà expressar correctament aquest Déu». La poesia no és un llenguatge senzill, i per tant és molt millor, a l’hora de parlar del Déu infinit, que la prosa sense encant—i és certament superior a les meres afirmacions simples—. La poesia és al·lusiva, fins i tot quan també és elusiva; evoca i revela fins i tot quan també obscureix i roman reticent. En la seva reticència, i en la seva revelació, la poesia comunica i protegeix la santedat de Déu, el Senyor de—i Senyor sobre— tot llenguatge. Els cristians aprenen, de la inclinació poètica de l’Antic Testament, a tenir un respecte profund pel misteri de Déu, de qui mai s’hauria de parlar amb lleugeresa.

Teologia

El tercer do—relacionat estretament amb el segon—és la teologia, en aquest cas definida de forma restringida, com el discurs sobre Déu. Una cerca ràpida del terme «Déu» a una concordança amb la Common English Bible, retorna 1.109 resultats al Nou Testament, i 3.189 a l’Antic Testament. Aquestes estadístiques no ens haurien de sorprendre. Els 39 llibres de l’Antic Testament formen el 78 per cent de les bíblies protestants (i encara més en els cànons catòlics, ortodoxos i anglicans). Però aquest tercer do va molt més enllà de la simple diferència en extensió entre l’Antic Testament i el Nou.

L’Antic Testament ha estat considerat, durant molt temps, un dipòsit primari de la doctrina de Déu—més específicament, de la primera persona de la Trinitat—. Aquí és on hom aprèn primer, principalment i en més extensió sobre Aquell que Jesús va anomenar «Pare». A la llum de l’encarnació narrada als Evangelis i del do de l’Esperit als Fets dels Apòstols, l’Antic Testament és el lloc que ofereix una perspectiva especial de «Déu Pare Totpoderós», malgrat que els cristians corren a confessar que aquests Tres són U. Però la unicitat divina es perd cada vegada que els cristians es posen del costat de Marció enfrontant «el Déu de l’Antic Testament» amb el Jesús del Nou.

Tals sentiments posen al descobert tanta ignorància del Nou Testament com ho fan de l’Antic, especialment tenint en compte que aquesta distinció es manifesta, generalment, en referència a la ira i el judici de Déu. Aquests temes abunden tant en el Nou Testament com en l’Antic, i no tan sols a l’Apocalipsi. Són comuns en la predicació de Jesús, com va veure tan clarament el seu precursor, Joan el Baptista (Mateu 3:7-12). Per tant, també en aquest sentit i no menys que en la resta, Jesús i el Pare són U (Joan 17:22).

Aquesta unitat dels Testaments—i entre els membres de la Trinitat—demostra que Déu, en efecte, «s’indigna cada dia amb el malvat» (Salm 7:11b). Però també explica per a què és aquesta ira o indignació: Està al servei de la justícia, ja que «Déu és un jutge just» (Salm 7:11a). Malgrat l’estàndard diví de justícia, Déu no es complau en la mort del malvat, sinó que vol que tots es converteixin de la seva maldat i visquin (vegeu Jeremies 18:7-8, Ezequiel 18:32, Jonàs 3:10). Arreu de la Bíblia—a l’Antic Testament i al Nou—el judici de Déu té al punt de mira el pecat i la injustícia. Quan aquests són apartats, la ira desapareix.

El poble de Déu

L’Antic Testament ensenya als cristians quelcom crucial sobre eclesiologia—sobre com ser i formar el poble de Déu—. Una cosa que ens ensenya és a estimar els actes justos exactament com ho fa el Senyor just (Salm 11:7). Però això només és la punta de l’iceberg. La llista de coses que l’Antic Testament ensenya sobre què ha de fer i qui ha de ser el poble de Déu requeriria moltes pàgines. El tema en qüestió aquí no són els detalls, sinó simplement el fet en si.

El Nou Testament, evidentment, fa el mateix. El terme «eclesiologia» es deriva del grec ekklesia, que es fa servir al Nou Testament per referir-se a l’església (per exemple, a Mateu 16:18). Però ekklesia també es pot trobar a la traducció grega de l’Antic Testament, on reflecteix la paraula hebrea qhl («assemblea»), un terme que transmet bàsicament la mateixa idea: la comunitat de fe. Sigui com sigui, aquest quart do té a veure amb la naturalesa d’Israel com a grup: una família, després un poble, després una nació amb la seva terra—que es manté unida en el seu pacte amb Déu (Èxode 19:8), unida en pregària i en adoració, premiada i, sí, de vegades fins i tot castigada com a grup. El Nou Testament també reflecteix comprensions col·lectives que, en certs casos, ens semblen impactants (vegeu, per exemple, Fets 5:1-11).

Tanmateix és força comú, especialment a l’Occident individualista i industrialitzat, llegir el Nou Testament com si fos gairebé un afer privat—«Jesús i jo»—deixant la política i la justícia social fora. El Rei que jutja les ovelles i les cabres a Mateu 25:31-46 sap que no és així, i la severitat i els criteris que empra per prendre una determinació en aquest passatge s’assembla moltíssim al mateix Senyor que legisla que es tingui cura dels immigrants, de les vídues i dels orfes a Èxode 22:21-24—un exemple més de la unitat dels Evangelis—.

Aquest quart do de l’Antic Testament ensenya als cristians que la vida de fe rarament—o potser mai—és una qüestió de pietat solitària i personalitzada. En comptes d’això, és, en l’arrel, una qüestió comunitària, que s’estén més enllà de les qüestions del cor. Sí, les paraules del Senyor han de ser escrites al cor, com diu a Deuteronomi 6, però la cosa no acaba aquí: el cos extern també ha de seguir la instrucció del Senyor, on està a la vista constantment a les mans i al front, i després està escrita a les cases, a la ciutat i fins i tot a l’estat (Deuteronomi 6:6-9).

Les marques de l’Antic Testament

Per acabar: «No podem entendre el Nou Testament sense l’Antic» és cert fins a cert punt, però aquesta afirmació queda curta, ja que l’Antic Testament és, en si, indispensable per a la fe cristiana. També la famosa afirmació d’Agustí, malgrat que és acurada, és insuficient. A l’Antic Testament s’hi revelen moltes coses—tot, de fet, segons la teologia cristiana, per no parlar del testimoni a 2a Timoteu 3:16 (on «Escriptura» es refereix a l’Antic Testament).

Com aquell versicle i el següent especifiquen, l’Antic Testament és eminentment útil «per a ensenyar, refutar, corregir, i educar en la rectitud, a fi que l’home de Déu estigui ben disposat i preparat per a tota obra bona» (2a Timoteu 3:16-17). Això és veritat perquè «tot el que fou escrit en altre temps, va ser escrit per a instruir-nos, a fi que, per mitjà de la constància i el consol que donen les Escriptures, mantinguem l’esperança» (Romans 15:4).

Imaginem-nos un cristianisme marcat no per l’encobriment i la negació, sinó per l’honestedat; un cristianisme que parlés de Déu en un llenguatge humil i enginyós—poèticament—, ja que el misteri diví habita més enllà de qualsevol llenguatge; un cristianisme en sintonia amb la teologia del Tres-en-U, en la misericòrdia i judici que alliberen el món del pecat i la injustícia; un cristianisme unificat com un col·lectiu, el poble de Déu, rescatat «de tota tribu, llengua, poble i nació» (Apocalipsi 5:9). Seria un cristianisme adornat amb els dons que ofereix l’Antic Testament.

Brent A. Strawn és professor d’Antic Testament a Duke Divinity School. És autor del llibre The Old Testament is Dying: A Diagnosis and Recommended Treatment.

[ This article is also available in English,  español,  简体中文,  한국어,  Indonesian,  繁體中文, and Galego. See all of our Catalan (català) coverage. ]