L’Antic Testament ho explica tot

Aquesta és la cinquena part d’una sèrie de sis assajos escrits per un grup representatiu de destacats acadèmics que fan una revisió del lloc que ha d’ocupar el «Primer Testament» en la fe cristiana contemporània. —Els Editors

No sóc teòloga de l’Antic Testament, però fa molt de temps que el tinc en gran estima.

He tingut temps devocionals des d’abans de saber que eren un requeriment de la vida cristiana; durant aquests moments devocionals sempre em sentia, de manera natural i inexplicable, atreta cap a l’Antic Testament. Amb la meva Bíblia i el meu diari i, de vegades, una guia d’estudi bíblic o un llibre de poesia, m’hi perdia per complet.

Trobava que els salms, específicament, eren extraordinaris. Eren plens de les mateixes emocions desbocades que jo experimentava com a adolescent: ràbia i tristor, soledat i preguntes, anhel i passió, adoració i reverència. Quan em submergia en els salms em sentia entesa i reconfortada; com si algú realment m’entengués. En llegir les confessions de pecat de David, o les imprecacions plenes d’indignació contra els seus enemics, sabia que no hi havia res que no pogués dir en presència de Déu. Res no quedava fora de límits. Per a una noia jove, apassionada i malenconiosa, filla de pastor en un entorn religiós conservador, això no era poca cosa! Els salms em proporcionaven un espai on ser i on respirar; estimava Déu per tot allò que experimentava, amb Ell, allà.

Ara m’adono que estava aprenent a pregar, no tant a partir dels ensenyaments del Nou Testament —valuosos com són— sinó a partir de la meva pregària conjunta amb els grans pregadors de l’Antic Testament. Per a mi no tenia res d’antic: era fresc i nou. Els salmistes em donaven les paraules quan jo no en tenia, ajudant-me a arrencar en les meves pregàries. Aquesta fou la meva primera experiència de ser formada espiritualment per l’Antic Testament.

Què és l’espiritualitat cristiana?

Què volem dir quan parlem de ser «formats espiritualment»? El terme espiritualitat és un terme més aviat ambigu i omnipresent en la cultura actual. Si escoltem amb atenció, podríem sentir com es fa servir per descriure qualsevol cosa: des de la meditació fins a l’escalada; des de les sensacions d’un esportista a la pista de basquetbol fins a l’estat desinhibit de l’artista lliurada al seu art; des d’anar a un recés silenciós a adorar a una catedral; des de la pràctica del ioga fins a, senzillament, prestar atenció a la pròpia respiració. El llenguatge de l’espiritualitat pot semblar quelcom vagament definit, amorf, sense arestes que el defineixin; ve a ser una mena de sentimentalisme eteri amb tendència al misticisme, que sovint té poc a veure amb cap deïtat o filiació religiosa.

Què ens semblaria intentar reclamar aquest terme i fer-lo servir per a alguna cosa de profit? Dit de manera simple, l’espiritualitat comprèn totes les maneres en què els éssers humans intentem arribar a Déu, a la veritat, al significat de la pròpia existència i al significat últim de totes les coses. Tots els éssers humans tenim cos, ànima i esperit, i l’esperit és allò que ens infon ànim. Quan el concepte d’espiritualitat es combina amb la paraula cristià, tanmateix, sorgeix una perspectiva encara més clara. Bradley Holt, al seu llibre Thirsty for God («Assedegats de Déu»), clarifica que, dins la tradició cristiana, el terme «es refereix, en primer lloc, a l’experiència viscuda». «Ja que vivim per l’Esperit, actuem conforme a l’Esperit», escriu Pau a Gàlates 5:25 (BEC). «El punt de partida és l’Esperit de Crist que viu en la persona», diu Holt.

En el marc de referència del cristianisme, doncs, les paraules espiritual i espiritualitat signifiquen ser «de l’Esperit Sant»; la tercera persona de la Trinitat, aquell enviat per Déu, a petició de Jesús, per a ser el nostre advocat i conseller, i per guiar-nos a la veritat en la mesura que podem acceptar-la. Com Philip Sheldrake argumenta a A Brief History of Spirituality («Breu història de l’espiritualitat»), una «persona espiritual» (1a Corintis 2:14–15) a les epístoles de Pau era, simplement, algú en qui l’Esperit de Déu habita, algú que viu sota la influència d’aquest Esperit.

Quan definim l’espiritual d’aquesta manera, estem recalcant la importància de la paraula arrel, esperit: un concepte bíblic ric que es refereix tant a l’esperit humà com a l’Esperit diví. L’Esperit diví es refereix a l’Esperit de Déu, que s’involucrava en els afers humans a l’Antic Testament, i és l’Esperit Sant que habita en nosaltres ara. Per tant, l’espiritualitat distintiva cristiana és una espiritualitat iniciada, promoguda i guiada per l’Esperit Sant. Això l’imbueix d’una certa solemnitat que pot perdre’s en els usos més generals i imprecisos del terme.

Image: Illustration by Matt Chinworth

Pregant amb l’Antic Testament

Per definició, doncs, tots nosaltres tenim una espiritualitat: una manera de respondre, o no, a l’Esperit que ha estat donat. I, mentre que el punt de partida és l’Esperit de Crist vivint a l’interior de cada cristià, cadascú tenim un estil particular de discipulat cristià; o, com Dallas Willard ho presenta, una manera particular de ser «amb Ell, per aprendre d’Ell com ser com Ell».

Les diferents tradicions, denominacions i ordes religiosos encarnen i codifiquen moltes d’aquestes distincions en l’estil. «Per exemple, els jesuïtes, els luterans i les feministes, cadascun d’aquests grups té una combinació particular de temàtiques i pràctiques que els fan diferents», Holt escriu. «És de vital importància per a l’espiritualitat cristiana d’avui que veiem aquesta tradició, i la família global de cristians, de manera àmplia, no tan sols consagrant el petit corrent de tradició que ens resulti familiar a casa nostra, a la nostra congregació o al nostre grup ètnic. Una visió àmplia d’aquesta tradició ens obrirà els ulls a una gran varietat de recursos espirituals i ens oferirà guia per a les nostres pròpies decisions».

Si podem aprendre del millor d’un conjunt divers de recursos secundaris, sens dubte també podem redescobrir com l’Antic Testament —la major part de les Escriptures— podria donar forma a l’espiritualitat cristiana avui.

Considerem, per exemple, que la pregària és una expressió primària de la nostra espiritualitat. El diccionari d’espiritualitat cristiana de Westminster afirma, amb contundència: «La pregària és més que demanar: comprèn la nostra relació amb Déu per complet». La meva pròpia definició és que la pregària són totes les maneres en què ens comuniquem i tenim comunió amb Déu. La nostra pregària ens forma quan, de fet, preguem. Mirant al passat, a les meves primeres experiències amb els salms, m’adono que això és exactament el que estava succeint. Estava sent formada espiritualment a través de la pregària amb el llibre de pregàries jueu, el mateix que Jesús i els seus deixebles usaven en qualitat de jueus practicants. Quina veritat més fascinant!

A causa de l’exhaustivitat absoluta de gèneres de pregària que conté, el llibre dels Salms no té rival. Hi podem trobar pregàries personals; pregàries col·lectives; pregàries de lament i pregàries d’acció de gràcies; pregàries de penitència que expressen una profunda humilitat, i pregàries imprecatòries exigint que la ira i judici divins caiguin sobre els pecadors; pregàries espontànies i litúrgies del temple, doxologies que expressen grans certeses; i pregàries íntimes que expressen qüestions i dubtes profunds. No és d’estranyar, doncs, que la pràctica històrica judeocristiana inclogui la lectura i l’oració diàries amb els salms. Si aquesta fos l’única contribució de l’Antic Testament a la nostra espiritualitat, n’hi hauria de sobres; encara que, evidentment, n’hi ha molt més.

Una invitació a la solitud i al silenci

Aquells primers encontres amb Déu al llibre dels Salms van ser, potser, les meves primeres experiències en què la meva espiritualitat, i no tan sols la meva teologia, va ser formada per l’Antic Testament. Però això no va ser tot. Quan tenia trenta anys i escaig va arribar el dia que les paraules ja no em servien, i les teologies sistemàtiques no satisfeien el meu anhel de conèixer Déu veritablement. A més, cercava un canvi real en la meva vida; les categories del Nou Testament no m’impactaven com de costum; de fet, l’activisme desenfrenat que havia caracteritzat la meva educació evangèlica m’havia deixat esgotada, completament exhausta. Així que vaig abandonar, ni tan sols estant segura que volia seguir sent cristiana.

Allò que sí que sabia era que desitjava Déu més que no pas desitjava ser cristiana (si és que això té cap sentit); aquí és on la meva història es va creuar amb la d’Elies a 1a Reis 19. Aquí vaig trobar una persona amb qui podia identificar-me, un líder espiritual que havia arribat a la seva fi i a la de la seva capacitat de suportar les exigències d’una vida al lideratge. Després d’un gran èxit (1a Reis 18), trobem Elies fugint per salvar la vida, havent-ho deixat tot i tothom darrere, desplomat sota una ginestera solitària, demanant a Déu que li prengués la vida. Aquesta és la mena de solitud o interioritat més profunda que hi ha; la solitud va començar a fer la seva feina, fins i tot mentre Elies no en sabia gaire sobre això.

Quan vaig tenir l’encontre amb Elies em trobava jo mateixa en una situació interna similar, malgrat que els detalls diferissin. En aquella època ningú, dins el món evangèlic, parlava de la solitud i el silenci. Així que, quan un director espiritual va començar a guiar-me cap a aquestes pràctiques, necessitava un lloc on aterrar a les Escriptures. Necessitava saber que el que feia restava dintre dels límits de l’ortodòxia cristiana; l’Antic Testament va demostrar-me que era així.

La història d’Elies (i no pas quan pontificava) em va donar el coratge per deixar-me anar i entrar en el meu viatge personal a la solitud i el silenci. Vaig començar a cultivar la solitud com un lloc on descansar en Déu, com Elies havia experimentat. Amb el pas del temps, va esdevenir un punt de trobada amb Déu, on sentia les preguntes que Déu em feia; un lloc de pau on el caos interior començava a amainar; i, finalment, un lloc d’atenció, on podia rebre la guia i la saviesa de Déu per a les meves properes passes. Res d’això no hauria succeït sense la història d’Elies. Malgrat que era plenament conscient del temps que Jesús havia passat al desert, i de la importància d’això, quelcom en la humanitat en estat pur d’Elies va atreure’m d’una nova manera.

Finalment vaig retornar a la vida en companyia d’altres i, seguint el designi diví, vaig tornar al ministeri en actiu. A mesura que les exigències i els reptes del lideratge s’intensificaven, clamava a Déu perquè algun altre personatge de les Escriptures m’acompanyés: algú que pogués ajudar-me a trobar sentit a tot allò que ocorre als líders; per què ha de ser tan dur, i com ser sostingut a llarg termini. I Déu, que és fidel, em va donar Moisès. A la història de Moisès hi vaig trobar una perspectiva detallada i profundament espiritual del lideratge, només per darrere del mateix Jesús. D’alguna manera, la història de Moisès semblava incloure més dels elements humans en la lluita per seguir sent fidel; els alts i baixos de Moisès, així com tot allò que es trobava entremig, ressonava molt profundament dins meu.

Em preguntava: Com ho feia, tot això? Com podia sostenir-se a llarg termini en el ministeri enmig de tals dificultats i reptes inexorables? Vaig adonar-me que no semblava que Moisès tingués cap gran estratègia de lideratge. En comptes d’això, vaig observar un ritme sagrat que va començar a atreure’m. Era el ritme sagrat dels encontres amb Déu en solitud, per després sortir-ne i fer exactament allò que Déu manava fer. El lideratge era així de simple, per a Moisès; vaig pensar: Aquest enfocament del lideratge és realment un model que jo podria seguir.

Hi ha moltíssimes més coses que podria dir sobre la companyia que Moisès ha representat per a la meva vida com a líder. Però n’hi ha prou amb dir que Déu ha fet servir la narrativa de la vida de Moisès a l’Antic Testament per donar-li la volta a la meva experiència en el lideratge de dins enfora, com un mitjó, perquè pogués veure quin aspecte tenia abans, i què significava realment que la meva ànima fos enfortida de manera sostinguda.

Mostrar, no explicar

En la meva experiència, les narratives de l’Antic Testament externalitzen allò que es troba molt a l’interior, allò que és extremament personal, fins i tot misteriós en cert grau, de la vida espiritual. Mostren, més aviat que no pas expliquen, què significa trobar-se amb el Déu vivent al bell mig de les nostres vides ordinàries, i què succeeix quan responem. Il·lustren què significa cultivar una relació real amb Déu, que fins i tot pot incloure discutir-hi fins que Déu s’enfadi amb nosaltres.

La lloança que David eleva, i la seva lluita intensa amb Déu, plasmada en cançons, poemes i pregàries escrites, mostren, més aviat que no pas expliquen, què significa ser honest amb Déu, i ens indiquen que Déu ho suporta. L’encontre amb Déu que va sostenir la vida a Elies posa llum sobre els resultats poderosos de la solitud que, senzillament, no podem trobar de cap altra manera.

El relat realista que l’Antic Testament fa sobre el rol de Dèbora com a profetessa i jutgessa a Israel, en un moment crucial de la història de la nació, em va mostrar que Déu pot —i ho fa!— fer servir qualsevol persona que Ell vulgui per fer allò que calgui (Jutges 4). En la meva qualitat de dona jove amb una crida al ministeri, necessitava desesperadament veure això. També necessitava la seguretat que hi hauria homes, com Barac, que veurien el valor d’associar-se amb dones líders, i que estarien disposats a compartir per complet els riscos i les recompenses d’entrar junts a territoris perillosos on trobar-se amb Déu.

Un altre exemple és l’ajuda que Elí dóna a Samuel, mentre aquest creix en la seva capacitat d’escoltar i respondre a Déu (1a Samuel 4). Això demostra el valor inestimable de la direcció espiritual a la vida d’un líder emergent; una visió bíblica crucial per a la meva pròpia crida. La comprensió d’Elí respecte de la veu que sent a la nit, que podria ser Déu cridant el nen, i la manera com va guiar Samuel a respondre-hi si tornava a succeir, semblava ser una de les coses més valuoses que un ésser humà mai podria fer per un altre. I sense que fes falta ser perfecte. Més endavant, quan vaig adonar-me que això és exactament el que fan els directors espirituals, em va envair un desig de seure amb d’altra gent per fer exactament això mateix.

Totes aquestes històries li donen la volta a les experiències amb Déu profundament personals d’aquests individus de dins enfora, perquè puguem veure allò que, altrament, restaria ocult als nostres ulls. Il·luminen aquestes experiències des de dins, convidant-nos a ser oberts, receptius i, potser, fins i tot a sentir expectació que això mateix pugui succeir-nos a nosaltres. Aleshores, quan passem per experiències així, sense poder recórrer a cap mena de coneixement o previsió propis, les narratives de l’Antic Testament ens ajuden a trobar el coratge per apropar-nos a Déu i dir: «Potser es tracta d’això. Compta amb mi!».

Ruth Haley Barton és presidenta fundadora de Transforming Center, directora espiritual experimentada i autora de Strengthening the Soul of Your Leadership: Seeking God in the Crucible of Ministry (IVP Books).

[ This article is also available in English,  español,  Português,  简体中文,  한국어, , and 繁體中文. See all of our Catalan (català) coverage. ]